Anaïs Cassez, fotògrafa i filla del nostre fotògraf convidat el proper dilluns, 4 de març de 2019 a les 20h al Local d'Entitats de Besalú (carrer Portalet, 7) ens descobreix una mica més sobre ell i ens parla dels seus propis projectes.
A partir de quin moment vares tenir consciencia de que la fotografia era una activitat important pel teu pare?
No recordo haver pensat mai que la fotografia no fos important per al meu pare. És a dir, jo sempre he vist el meu pare amb una càmera entre les mans, des de sempre, des de ben petita, sempre he sabut que el meu pare i la fotografia són dues coses que van unides, un pack inseparable.
Quan eres una nena ja senties que, practicada pel teu pare, la fotografia et podria agradar?
O, com molts fills de fotògrafs que es deixen retratar, tenen com mania a la càmera?
I el mateix per mi, de fet. La fotografia no és una cosa que ha entrat en algun punt de la meva vida: hi ha sigut sempre. No tinc records del meu pare sense una càmera, almenys, aprop. I ja de ben petita em recordo a mi mateixa amb una càmera analògica fent fotos d'un gos, dels meus peus, d'un núvol i, intentant copiar l'art del meu pare, de senefes de rajoles al terra.
El teu pare va fer un gir en la pràctica de la fotografia deixant la “foto terrestre” per la foto submarina.
Te’n recordes quan es va iniciar primer al submarinisme i desprès a la foto submarina?
Com et representaves aquest món aquàtic?
Recordo bastant bé quan va començar a fer submarinisme perquè em marcava que el meu pare fes una cosa perillosa que no feia ningú més del meu entorn. Fins a aquell moment jo veia en el meu pare un pare com qualsevol altre però el fet que comencés a practicar una activitat de risc com el submarinisme l’excloïa del grup dels “pares normals”. I la foto submarina va venir després. Amb tot aquest món com extret d'una pel·lícula de ciència-ficció que se m'obria als ulls.
Actualment te estàs dedicant professionalment al submarinisme. Matemàticament, estàs convertint la passió de teu pare en una activitat professional. Sé que en la vida les coses no son tan “matemàtiques”. Quin va ser l’element decisiu? O els elements?
Vaig decidir dedicar-me al submarinisme professionalment, bàsicament, perquè volia despertar-me feliç cada matí sabent que m'aixecava per anar a treballar. Així que havia de decidir en quina de les meves tres passions (viatjar, la fotografia i el busseig) basaria la meva carrera. I el submarinisme em va semblar la més plausible,a més que em permetria viatjar i dedicar el meu temps lliure a la fotografia.
Podem parlar d’una transmissió ben portada? Diries que seria com tenir talent per alguna cosa, però que no n’hi a prou: la transmissió com el talent s’han de cultivar, de treballar i fer-se’n seu?
El meu pare, doncs, m'ha transmès la seva passió per allò que ell sempre ha utilitzat com a hobby i jo he convertit aquestes passions en la meva vida. La transmissió, doncs, és molt important. Recordo vespres plens d'amor fent passar diapositives al sofà de casa seva. Dues nenes petites, la meva germana i jo, extasiades amb imatges de països mai viscuts o de records dels tres a través dels ulls del meu pare, instants d’or acompanyats del ta-crac del projector.
Si el meu pare mai hagués fet submarinisme probablement jo no n'hauria fet mai, tampoc. I crec que la passió és molt més important que el talent. Hi ha una cita que m'encanta que no recordo d'on l'he llegit o de qui és que diu: “La passió és el mínim exigible”. Tenir passió per alguna cosa significa dedicar tot el teu temps i energia sense importar si en treuràs diners o no, és una via d'escapament, un primer lloc en la llista de prioritats, un amor incondicional. Per mi, doncs, ni tan sols he de treballar-hi o cultivar-ho en el sentit d'un esforç que he de fer. Ho faig (viatjar, bussejar i fotografiar) perquè no sé viure sense fer-ho.
Hi ha un temps per rebre la transmissió i un temps per personalitzar-la: què has descobert, -què estàs descobrint- en aquesta activitat que el teu pare no ha (encara) experimentat?
He descobert els secrets de la professió com si del darrere de l'escenari d’un teatre es tractés. La funció ha de continuar com sigui. Una mirada plena de complicitat amb el capità quan veiem que avui les condicions que el mar ens dóna són complicades,un regal que ens dóna la natura com pot ser un mar d’oli o una ratlla que salta en la superfície, la satisfacció d’haver contribuït a que un submarinista que tenia por s’hagi superat a ell mateix, o de fer descobrir aquest món (que també és nostre) a algú que mai més mirarà el mar de la mateixa manera.
D’altra banda, t’agrada molt la fotografia! Ja vàrem exposar fotos teves dins del marc de les exposicions col·lectives que Besalux organitza; Quin tipus de fotos t’agraden més? Moments, fragments, instants de vida? Son fotos més “terrestres” i molt diferents de les del teu pare.
La fotografia que faig ara ha canviat molt des que vaig tenir la primera càmera entre les mans. I de fet, ara que hi penso, em recorda a l’estil de fotografia que feia el meu pare quan era jove. És abstracta. La fotografia clàssica m'avorreix. M'agrada capturar trossos de vida o de paisatge. Intentar captar una llum daurada, el vent entre una fulla de palmera, la textura del mar, la duresa d’unes mans. El pare diu que la fotografia terrestre l’avorreix i segurament és l’experiència que parla. Jo encara hi trobo tot un món de possibilitats i encara tinc dins el cap mil fotografies que he de disparar.
Amb el projecte “Seethesea” que estàs portant a terme amb Jean Loncle sembla que estàsdonant un gir a aquesta doble activitat: foto-immersió. Ens pots explicar els objectius d’aquest projecte?
STS és l'unió de dues passions, tant per en Jean com per mi. STS és intentar capturar el que veiem cada dia en immersió com ningú ho fa. Per començar, sense llum artificial. I així poder plasmar la llum que, tossuda, aconsegueix penetrar la columna d'aigua que hi ha entre la superfície i els esculls. Seguint per intentar ser originals en la manera en com mostrem aquest nostre món que és, de vegades, molt abstracte, molt fred, molt blau, molt incomprensible i màgic, implacable i tan viu, i impossible talment ens sembla irreal.